El dia dels adéus
Avui és el darrer partit de la temporada al pavelló roig-i-negre, i s’ha parlar de la prepotència del Barça, de com, segons la meva opinió, adultera o condiciona la competitivitat de la lliga, fitxant jugadors que volen els equips rivals per a no deixar-los reforçar les plantilles, o temptant els seus jugadors referencia (Lluís Teixidó, Sergi Fernández, etc). De com, gràcies als diners de la secció de futbol, les demés seccions poden fer-se grans guanyant gairebé tots els títols.
Però, per sort, els diners no ho són tot, com va demostrar la temporada passada el Reus a la Copa d’Europa, o el Vic aquesta temporada. I menys en l’esport de l’hoquei patins, encara prenen més importància els valors com l’estimació a un club, la força de voluntat, o (poseu els valors que cadascú vulgui).
M’agradaria escriure sobre els comiats. Avui és un dia molt especial per a diversos jugadors del Reus, ja que serà el darrer cop que sortiran a jugar al palau reusenc defensant la samarreta roig-i-negre.
Començarem pel final, pels darrers en arribar. Tot i que els hi va costar entrar, en Mirko i en Sandro s’han fet estimar com si portessin tota la vida al club. Des del moment del seu fitxatge, alguns només veien el DNI: que eren grans, que venien a jubilar-se al Reus, que si això, que si allò. Al desembre, ja els volien enviar cap a casa amb els patins posats per l’autopista. Però poc després, ja els lloaven i els destacaven com si els haguessin descobert ells, reconeixent (sense dir-ho), la bona incorporació que van significar com uns pocs ja havíem dit.
Després hi ha el cas del Francesc Gil. Venia amb la il·lusió d’un jugador de la casa, que tornava al seu club, però per diferents circumstàncies no ha pogut demostrar l’hoquei que havia mostrat la darrera temporada. Però segur que tornarà a ser el que havia estat.
Un altre dels grans comiats serà el del Roger Molina. Tota la imatge que hom té de “bonatxón”, un cop l’has tractat, se’t queda curta. Ell té una d’aquelles personalitats que qualsevol entrenador vol tenir dins del vestuari. Ha tingut la “mala sort” de trobar-se al davant amb grans porters, però quan l’equip l’ha necessitat, ell ha respost. Ara se’n va a Itàlia, a jugar, i esperem que d’aquí a pocs anys, pugui tornar al Reus per a ser el porter titular. Tots els tècnics diuen que té la qualitat. Ara toca esperar el moment.
I he deixat pel final al capità: el Jordi García. Després de tota una vida al club, dimecres va fer oficial que no seguirà la propera temporada al Reus. El joc del Jordi és d’aquells que o t’agrada o no. Jo he de reconèixer que no és dels jugadors que jo posaria en l’equip titular, però és un jugador necessari a qualsevol equip, i més en els darrers anys, on l’experiència l’ha ajudat a superar les seves mancances. Però també m’agradaria parlar del Jordi García fora de la pista, i aquí si que, pel tracte que hi he tingut, poques persones hi ha com ell al món de l’hoquei. Amb la canalla dels equips de la base roig-i-negre (en qui veuen un reflex de fins on pot arribar un jugador de la casa) sempre els hi posa un somriure i els anima. I amb els seguidors, sempre ha estat atent a les seves peticions.
En definitiva, com deia al començament, avui dia de comiats, però la vida continua i s’ha de començar a pensar en la propera temporada, que serà més dura que aquesta.
Carles Rull |
